els meus Enriques

Jo tinc dos Enriques, el Kike i el Quique. Tots dos son els meus amics, me´ls estimo molt a tots dos, ambdós son cómplices i companys de malifetes inoblidables, encara que no estic massa segura de que siguin confessables.

Els dos Enriques no es coneixen, tampoc son del mateix entorn, tenen gustos molt diferents i son del tot excèntrics, que és el que més m´agrada. Però cadascún d´ells sap de l´existència de l´altre. El meu Kike canta com ningú i junts ens varem emocionar en plena classe d´Etnografia Regional cantant el Txoria Txori de Mikel Laboa. Es l´home amb la mirada més intensa que he vist mai. És un seductor i ell ho sap, el molt bandido.

El meu Quique toca la guitarra, canta i composa unes cancions precioses. I escriu i dibuixa i lia uns canutos de morir-se. És un anacoreta i un misàntrop però generós i solidari com poques persones que jo conegui. M´ha fet un retrat, aquest que acompanya el text que escric. M´agrada molt.

Els meus Enriques representen el meu millor concepte de l´amistat. Amb ells no hi tinc límits, puc ser jo mateixa, puc parlar de tot, els hi puc explicar el que sigui que m´escolten sempre i no em jutgen mai. M´agrada escoltar-los perque tenen unes vivències emocionants i me les expliquen sense cap vanitat. M´agrada fer broma amb ells i beure fins el cul de l´ampolla. I jo sóc una dona i ells son homes, vet-ho aquí. I què?
L´amistat, quan és sincera i autèntica no coneix cap més reglament que els sentiments. No fa distinció de sexes ni classes ni res que diferencii a les persones. L´amistat no té moral, no li fa cap falta i no coneix la censura perque no jutja. Amistat és donar i rebre, sentir el plaer de donar-se i gaudint del que es rep. Els meus amics em tenen, sencera, sense objeccions i jo sé que els tinc a ells en la mateixa mesura.

Quique, Kike, gràcies per ser al meu costat en les hores més baixes. Us estimo

En castellà:

Yo tengo dos Enriques, Kike y Quique. Los dos son mis amigos, a los dos los quiero mucho, ambos son cómplices y compañeros de fechorías inolvidables, aunque no estoy muy segura de sean confesables.

Los dos Enriques no se conocen, tampoco son del mismo entorno, tienen gustos muy diferentes y son del todo excéntricos, que es lo que más me gusta. Pero cada uno de ellos sabe de la existencia del otro. Mi Kike canta como nadie y juntos nos emocionamos en plena clase de Etnografía Regional cantando el Txoria Txori de Mikel Laboa. Es el hombre con la mirada más intensa que he visto nunca. Es un seductor y lo sabe, el muy bandido.

Mi Quique toca la guitarra, canta y compone unas canciones preciosas. Y escribe y dibuja y lía unos canutos de morirse. Es un anacoreta y un misántropo pero generoso y solidario como pocas personas que yo conozca. Me ha hecho un retrato, éste que acompaña el texto que escribo. Me gusta mucho.

Mis Enriques representan mi mejor concepto de la amistad. Con ellos no tengo límites, puedo ser yo misma, puedo hablar de todo, les puedo contar lo que sea, me escuchan siempre y no me juzgan nunca. Me gusta escucharlos porque tienen unas vivencias emocionantes y me las cuentan sin ninguna vanidad. Me gusta bromear con ellos y beber hasta el culo de la botella. Y yo soy una mujer y ellos son hombres, fíjate tú. Y qué?

La amistad, cuando es sincera y auténtica, no conoce más reglamento que los sentimientos. No hace distinción entre sexos ni clases ni nada que diferencie a las personas. La amistad no tiene moral, no le hace ninguna falta y no conoce la censura porque no juzga. Amistad es dar y recibir, sentir el placer de darse y disfrutar de lo que se recibe. Mis amigos me tienen, entera, sin objeciones y yo sé que les tengo a ellos en la misma medida.

Quique, Kike, gracias por estar a mi lado en las horas más bajas. Os quiero.

A veces llegan cartas...

A veces llegan cartas con sabor amargo, con sabor a lágrimas
A veces llegan cartas con olor a espinas que no son românticas
Son cartas que te dicen que al estar tan lejos todo es diferente
Son cartas que te hablan de que en la distancia el amor se muere
A veces llegan cartas que te hieren dentro, dentro de tu alma
A veces llegan cartas con sabor a gloria, llenas de esperanza
A veces llegan cartas con olor a rosas que sí, son fantásticas
Son cartas que te dicen que regreses pronto, que desean verte
Son cartas que te hablan de que en la distancia el cariño crece
A veces llegan cartas que te dan la vida, que te dan la calma

(lletra de la cançó "A veces llegan cartas")


Tota la vida m´ha agradat escriure, enviar i rebre cartes. Abans les cartes s´escrivien a mà, conteníen vida en sí mateixes, teníen personalitat. Ara, amb els e-mails, les cartes han perdut essència. És cert que s´ha guanyat en temps i practicitat, d´acord, però ja no rebem ni enviem bocins de vida en un sobre tancat. Ara ens enviem arxius.
Jo encara escric cartes i, molt d´en tant en tant, en rebo. Això sí, ja no estic pendent del carter, ara ja no.

Fa poc he sabut que un amic meu ha rebut un correu que li ha resultat dolorós. Pel que sé, en aquest correu hi anava vida però al meu amic li han malferit la seva. Potser el correu estava massa viu i avui dia ja no estem preparats per l´emoció que això suposa. Segurament el meu amic hagués preferit no rebre la carta i qui la va enviar ara es deu penedir d´haver-la enviat. Quina llàstima!! Tanmateix, acabarà essent tranquilitzadora l´assèpssia dels e-mails.

Aquest esdeveniment m´ha fet pensar en les cartes que jo he rebut al llarg de la meva vida i, òbviament, en les que jo he enviat. Hi ha hagut de tot; per carta m´he enamorat, he consolidat amistats, he mantingut viva una relació a 1500 km. de distància durant 6 mesos (la mili del que era el meu novio), he après idiomes (quan era joveneta em cartejava amb mig món), he trencat relacions, he rigut, he plorat, he demanat feina, he protestat, he agraït, he demanat perdó, he demanat altres coses...... he viscut.
I, no cal dir-ho, en l´intercanvi epistolar hi havia feedback. El mateix que jo he enviat, m´ha vingut retornat. A vegades les cartes manteníen el mateix tarannà, altres vegades hagués preferit no rebre resposta i també hi ha hagut cops en que, senzillament, no he obtingut cap senyal de vida del destinatari.

Aquests son els correus més dolorosos, els que no son.


Traducción al castellano: (porque se que tengo lectores no catalanes)

Toda la vida me ha gustado escribir, enviar y recibir cartas. Antes las cartas se escribían a mano, contenían vida en si mismas, tenían personalidad. Ahora, con los e-mails, las cartas han perdido esencia. Es cierto que se ha ganado en tiempo y practicidad, de acuerdo, pero ya no recibimos ni enviamos pedacitos de vida en un sobre cerrado. Ahora nos enviamos archivos.
Yo aún escribo cartas y, muy de vez en cuando, las recibo. Eso sí, ya no estoy pendiente del cartero, ahora ya no.

Hace poco he sabido que un amigo mio ha recibido un correo que le ha resultado doloroso. Por lo que sé, ese correo contenía vida, pero a mi amigo le han malherido la suya. Puede que el correo estuviera demasiado vivo y hoy en dia ya no estamos preparados para la emoción que eso supone. Seguramente, mi amigo hubiera preferido no recibir la carta y quien se la envió ahora debe estar arrepintiéndose de haberla enviado. Que lástima!! Al final, acabará siendo tranquilizadora la asepsia de los e-mails.

Este acontecimiento me ha hecho pensar en las cartas que yo he recibido a lo largo de mi vida y, obviamente, en las que yo he enviado. Ha habido de todo; por carta me he enamorado, he consolidado amistades, he mantenido viva una relación a 1500 km. de distancia durante 6 meses (la mili del que era mi novio), he aprendido idiomas (cuando era jovencita me carteaba con medio mundo), he roto relaciones, he reído, he llorado, he pedido trabajo, he protestado, he agradecido, he pedido perdón, he pedido otras cosas..... he vivido.
Y, ni que decir tiene, en el intercambio epistolar ha habido feedback. Lo mismo que yo he enviado, me ha sido devuelto. A veces, las cartas mantenían el mismo caracter, otras veces hubiera preferido no recibir respuesta y también ha habido veces en las que, sencillamente, no he obtenido ninguna señal de vida por parte del destinatario.

Esos son los correos más dolorosos, los que no son.

Ahir tocava manifestació contra els atacs israelians a la Franja de Gaza. I dic "tocava" perque em semblava ineludible el fet de ser-hi. Deu n'hi dó l'èxit de la crida, potser unes 25 o 30.ooo persones. Emotiu, impactant, colpidor... Hi havia families senceres amb els fills ben petits en cotxet o a coll dels seus pares, gent gran i joves, sobretot molts joves. Les pancartes estaven en català, castellà, àrab i potser altres llengües, també en hebreu en vaig veure alguna.
El sentiment de tothom era "Prou, atureu aquesta barbàrie!!!". Cal veure quina resposta tindrà la nostra demanda.

Encara tinc fresc el record d´aquella molt més multitudinaria manifestació de fa uns anys, contra el suport que va donar el govern d´Aznar a l´incursió militar a Iraq. Aquell dia, un dissabte també, vam ser molts milions de persones arreu d´Espanya que ens vam manifestar contra l´atac militar amb tropes espanyoles. De res va servir. El govern, a la seva bola.

I ara em temo que també. I no l´espanyol només, tots els governs que hi podrien fer alguna cosa s´ho miren amb els braços creuats uns quants i no miren, més aviat giren el cap mirant a una altra banda, uns altres. Els palestins estan politicament ben sols. La veu dels ciutadans escandalitzats d´arreu del món que aixequem les nostres veus amb rebuig, no els ajudarà pas massa, em temo.

Em fa fàstic, ja ho vaig dir l´altre dia, aquesta misèria humana. No la de les víctimes, no, els fastigosos son els atacants, miserables assassins que no tenen caritat..... ni memòria.
Em fa fàstic que en aquest món la vida humana no tingui valor si no és envoltada de potencial de riquesa. "No hi ha petroli a Palestina? Ah, dons no val la pena ajudar a aquella gent, no hi guanyariem res." Sospito que aquesta és la reflexió que es fan els governs còmplices del genocidi.

Sento una emoció tendre i colpidora alhora. Ja han passat els Reis i veure als meus fills, a la Marta sobretot, desembolicar trocets d´il-lusió, em fa sentir bé. Ara mateix sento que, de vegades, valorem molt poc el que tenim, ens capfiquem en aconsseguir coses que considerem que ens faran més grans, més importants o més poderosos.
No se m´escapa el fet que, sense diners, aquestes il-lusions empaquetades serien menys. Ja ho sé, però també he escollit invertir el poc capital que tinc en somriures. La Marta es fa gran, aviat caurà de la figuera de l´innocència i jo, conscient d´això, li he permès que fes una carta als Reis absolutament esbogerrada.
Cada cop tinc més clar que, per ser feliç, la primera premisa és disfrutar del que es té, imbuïr-nos de "carpe diem" perquè, tanmateix, la vida dóna moltes voltes...... i no sempre a favor del vent.

La Marta no podia creure´s que els Reis haguessin estat tan generosos; ella s´acomformava amb molt menys, però jo no. I es que, al capdavall, la Reina de casa meva sóc jo....... o no? Doncs això, que he fet de Reina por un dia.

Després d´obrir els regals hem parlat de Gaza, totes dues hem reflexionat i hem plorat. La meva filla, plorant, m´ha preguntat: "mamà, què els hi dono de tot el que tinc?", referint-se als nens palestins. Jo he plorat perquè he hagut de contestar: "res, no els hi podríem fer arribar".

Tanta injusticia em fa fàstic.

Galldefoc

He rebut un regal: un gall de foc.

Bé, no és per mí, és pel Kike, el meu estimat Kike. Ell és el gall de foc, tan presumit, voluptuós, brillant i valent que és difícil escapar al seu embruix. No conec a ningú amb tanta vida ni amb tanta força. En té tanta, que és capaç de fer servir la que necessita per sobreviure i encara n´hi sobra per donar-nos-en a tots els que el coneixem i l´estimem tant.

Kike, un bon amic meu (nostre) ens ha regalat aquest gall que simbolitza tant per mí i per tú. Tu i jo som dos galls de foc que no compartim el mateix corral perque hi hauria guerra de plumes cada dia, les coses com siguin, però que quan estem junts esvalotem el galliner sense contemplacions. Perque sí, perque som dos divos, perque ens ho valem, perque no tenim por i perque es necessita molt més que els avatars de la vida per ensorrar-nos. Les nostres plumes ens converteixen en aus fènix una vegada, i unaltra, i unaltra..........

Si tornem a néixer ens tornarem a trobar, ho sé. T´estimo, ara i per sempre.

doncs no és una katana!

El meu amic Gerardo m´acaba d´explicar que jo no tinc una katana..... ni un katana (que ja sería la hostia). No senyor, no, el que jo tinc a casa és un iaito, que s´hi assembla molt.

La veritat és que me l´estimo igual, però la cosa té menys glamour, per què negar-ho?

També he visitat una web que m´ha ensenyat les parts de l´iaito, almenys he après coses que no sabía.

La meva katana ha mort....... visca el meu iaito!!

la meva katana

Darrerament sento el desig de besar l´acer de la meva espasa. Hi trobo consol. La sento de foc, per això la fotografia és d´aquest color, com l´espasa de Sant Miquel o la llança de Sant Jordi. La mitologia està plena de figures santes i guerreres alhora i jo, que sóc molt poc santa però sí guerrera, enyoro una vida que no he conegut però que sé que he tingut...... en una altra vida.

Hi ha moments en que em sento abatuda, vençuda i sense esperances però, sortosament, sempre em queda la flama tremolosa que no vol apagar-se tan facilment. Seguiré lluitant, ara més que mai perquè sé que puc.
He estimat, he desitjat, he renunciat i he plorat. Prou, ja n´hi ha prou.

El diner

En aquesta (la nostra) societat capitalista, el diner (la moneda) té, no només valor, sino que és el valor. Tot val i costa diners, no tan sols els objectes materials, sino també els serveis, l´art, l´oci, la salut, el temps..... sembla que ben poques coses no es poden pagar amb diners. I no obstant, diferenciem molt bé quines coses poden o no poden esser comprades monetàriament i, per la mateixa raó, quines no poden o no haurien de poder-se comprar.

Hi ha molta literatura sobre el valor moral del diner i molta sabiduria popular recollida en refranys, dites i cites vàries. Jo em quedo amb una frase que trobo genial:

D´aquell que opina que els diners poden aconsseguir-ho tot, caldria sospitar amb fonament que serà capaç de fer qualsevol cosa per diners. (Benjamin Franklin)

Demografia

El fenomen migratori ha tingut a Espanya una incidència de primer ordre en la distribució de la població. Les províncies menys desenvolupades s´han vist despoblades a favor de les ciutats a les que han emigrat les generacions en edat activa i presenten un envelliment elevat de la seva població, en termes relatius. Aquesta desertització de les àrees rurals pel desplaçament de joves i adults cap a nuclis industrialitzats, ha nat en descens els darrers anys com a conseqüència de la saturació del mercat del treball, si bé està essent substituït per immigrants procedents, principalment, d´Àfrica i els Balcans, la qual cosa pot provocar, d´aquí uns anys, nous canvis en
l´estructura demogràfica de les ciutats. A l´altre extrem, s´està produint una geriatrització de les zones costeres i templades, al traslladar-s´hi definitivament ancians des d´altres punts del país, inclús des d´altres països.
Com a resultat d´aquests factors, s´ha produït un envelliment relatiu de l´estructura demogràfica d´Espanya en els darrers 50 anys, excepte en aquelles regions amb fortes corrents migratòries o amb elevada natalitat. En l´actualitat, Espanya és un dels 20 països del món on s´està produïnt un envelliment més ràpid de la població. De seguir el ritme actual, Espanya començarà a perdre població cap allà el 2010 i continuarà envellint, de manera que al 2020 un 20% de la població tindrà més de 60 anys i d´ells, 2 milions seran octogenaris.

Caminem cap un món de vells, juvenils això sí, però on la meitat de la població dependrà en producció d´aliments, bens i pensions de l´altra meitat de la població productora.

EL TALENT

Hi ha una hipocresia palesa en moltes persones que defensen que no és pas necessari que als individus amb més capacitats o talents se´ls proporcioni ajudes especials. Aquestes mateixes persones hipòcrites sentiran un profund descontent i ràbia quan, en incorporar-se al món laboral, detectin en els seus superiors menys vàlua intel.lectual que ells. Així mateix, hi ha persones que consideren que l´intel.ligència no és un do innat sinó que tots naixem amb unes mateixes capacitats, que augmenten proporcionalment a la formació rebuda; es a dir, a igual nivell de formació, igual nivell d´intel.ligència. Jo no hi estic en absolut d´acord. Es més, ni tan sols crec que hi puguin haver dos persones amb idèntiques capacitats. El que està dotat per les matemàtiques, potser no ho està per la lingüistica, el que té dots artístiques pot ser un negat per l´esport, o qui molt bé parla, potser no se sap expresar quan escriu........Així aniriem trobant mil i una diferències entre les persones. I no sols això, dins de les diferències de qualitat, també n´hi ha de quantitat, o sigui, potser dues persones tenen un bon talent per els idiomes, per exemple, però en grau ben diferent.
Però en aquesta societat nostra, les diferències intel.lectuals no son massa tingudes en compte. No es tracta de separar al nen talentós dels que no ho son, com per evitar una "contaminació", ni rendir-li culte com si fos una entitat divina... ben al contrari, es tracta de fer-lo sentir un nen normal; tan normal , que se li doni l´oportunitat d´aprendre i treballar aquells coneixements per els que està capacitat i que ell ansia conèixer, tan normal, que s´inclogui dins els plans d´estudis la detecció, orientació i posterior formació dels nens amb capacitats elevades. tan normal, que no faci falta ser ric per garantir als fills la màxima preparació, dins de les seves capacitats i dins de les seves apetències intel.lectuals.
Val a dir que arreu del món hi ha sensibilització respecte al tema, tant a favor com en contra. Els països escandinaus han proporcionat exemples extraordinaris de cultures que, deliberadament, eludeixen l´atenció especial cap als adolescents amb talent i superdotats. Encara que estan económica i educativament avançats, han adoptat una politica que refusa donar especial atenció a aquests nens. Un dels portaveus més influents d´aquest punt de vista va ser Husén (1974), que observà un dilema fonamental entre meritocràcia i democràcia. Estava convençut que "l´igualtat redentora" només pot efectuar-se al treure importància a la recompensa, l´status i l´autoritat relacionats amb la competència superior. No obstant, altres països, amb un interés similar per l´igualtat de drets i oportunitats, han interpretat que l´igualtat significa proporcionar a cada nen aquelles oportunitats per a les que unicament ells estan qualificats.
Però jo no vull acabar aquest comentari sense fer esment d´una qualitat que jo considero básica, que és inherent a la personalitat humana: la força de voluntat. Sovint som allò que ens deixem ser, no allò que volem ser. Menyspreuar la capacitat de lluitar, de sortir-se´n, de ser capaços d´arribar tan lluny com ens vulguin dur els somnis, es menyspreuar la condició humana.

LA FAMILIA

Des de sempre, l´ésser humà s´ha agrupat amb altres éssers humans i d´aquesta unió han sorgit uns vincles. La naturalesa d´aquests vincles pot ser ben diferent; hi pot haver un interés comercial o d´intercamvi, de mútua dependència, de relacions socials, d´aprenentatge....... en fi, es faria inacabable la llista de motius pels quals una persona es relaciona amb una altra, però hi ha arreu del món i des de sempre una manera de vincular-se que inclou lligams de sang, de cooperació, de mútua dependència, d´aprenentatge, de solidaritat, d´interesos económics.... potser, fins i tot, amb una mica de gosadia, podríem dir que els inclou quasi tots: la familia.
Parlar aqui i ara de familia no té res a veure de cóm parlariem de la familia en una altra banda de món (i això també vol dir en els móns que hi ha al nostre voltant), o de cóm ho fariem si ens referissim a una altra época. Cada comunitat, cada temps, té la seva propia manera de organitzar-se en estructures que anomenem familia. Malgrat puguin tenir punts en comú, totes tenen les seves particularitats que les fa diferents a les altres. Es més, si tenim en compte que cada persona es un món, arribarem a la conclusió que cada familia es un univers. No obstant, hi ha un tipus de familia que, si bé ha existit sempre, en la actualitat, i en la nostra cultura està cada vegada més present: la familia monoparental.
Per definició, una familia monoparental es aquella que compta tan sols amb la presència d´un dels dos progenitors. Es molt més habitual que sigui la mare que el pare. La familia monoparental sol ser, malauradament, fruit d´un dolor previ. O bé la mare és soltera (entenent com a soltera que no viu en parella), o bé es tracta d´una dona vidua amb fills o potser hi ha hagut un divorci..... en qualsevol cas, el cap de familia es la dona perque no hi ha la presència del pare. I aquesta situació no sempre es fàcil de dur.
No sempre compta amb l´ajut ni consideració de la societat (i això inclou l´Administració pública) i a l´esforç de trobar-se sola tivant del carro hi ha d´afegir els obstacles que se li presenten per la condició de dona en una societat masclista. Es per això que considero, seguint el model capitalista, que estem devant d´un tipus cada vegada més extens de dona: la guanyadora de pa.
També cal veure que la concepció de familia està camviant. Ja no sorpren a ningú que les parelles homosexuals reclamin el dret a fundar una familia, que les parelles de fet lluitin pel seu reconeixement, que mica en mica es vagi substituint el model de "papà, mamà, nen i nena" com a paradigma de familia (tan present encara, fins i tot en els llibres escolars) i tot això potser ens durà, tant de bó!, a una concepció de familia on el sexe dels seus membres i el rol que duen a terme, el nombre d´aquests membres, el fet que resideixin o no en el mateix domicili i el seu estat civil, no siguin condició sine quan non per a ser considerats una familia. Potser el que és veritablement important és que, per damunt de tot, la familia sigui un conjunt de persones que s´estimen.

per tants motius........

REFLEXIONS SOBRE LES NTR

Es un dret de tota persona aspirar a reproduïr-se. De fet, sort n´hi ha dels que ho fan, perquè si no la especie humana no tindria cap futur. Actualment, en la nostra societat primen moltes altres coses abans que tenir un fill. Els uns opten per estabilitzar la parella, altres per consolidar la feina, hi ha qui vol "disfrutar" de la vida abans de lligar-se per sempre amb un fill, o simplement, també hi ha qui considera que tenir un fill no entra dins dels seus plantejaments. Òbviament, qualsevol d´aquestes raons son respectables i potser, fins i tot, plausibles, sobretot perquè estan basades en la llibertat d´elecció.
Anem, però, a analitzar el que passa quan el desig de tenir o no tenir un fill no depèn de la llibertat d´elecció sinó d´uns fets imponderables que fan difícil l´opció d´escollir. En el cas de que el fill no sigui desitjat (no entrarem en disquisicions de en quins casos això es mes o menys acceptable), l´Administració i la Sanitat (pública o privada) donarà un cop de mà a la persona, la majoria dels casos es tracta d´una dona, que no vol tenir fills. Aquesta ajuda va des de la popularització dels sistemes anticonceptius a la possibilitat de poder avortar, encara que en aquest cas la sanitat pública només assumeix uns supòsits que ja son coneguts.
Però tot canvia quan el problema es a l'inrevés: la persona o la parella vol tenir un fill i no pot aconsseguir-ho per medis naturals. Es llavors quan es pot recórrer a diferents opcions; per una banda l´adopció i per altra les que anomenen Noves Tècniques de Reproducció (NTR), això es: la fecundació in vitro (FIV) i l´inseminació artificial (IA).
Sobre el tema de les NTR hi ha molt a dir. D´entrada son sistemes cars i excloents, o sigui, que ni tothom pot accedir-hi, ni es ràpid, ni econòmic ni tan sols efectiu al 100%. Si es veritat que a l´Estat li convé tant que tinguem nens, per què no ens ho posa més fàcil? El que està clar es que SI es facil.lita no tenir fills, però de cap manera el tenir-los. Això per no parlar de les facil.litats que es donen a altres països (econòmiques i socials) a les famílies amb nadons: pensions a la mare, baixa maternal molt més llarga, escoles bressol gratuïtes, etc...
En qualsevol cas no hauríem de tenir recança pel que fa a la reproducció assistida, doncs moltes parelles veuen satisfet, així, el seu natural desig de ser pares. Probablement la nova tecnologia farà que, a no tan llarg termini, es manipuli de tal manera la genètica que podrem parlar, sense dubtes, d´eugenèsia però, mentrestant, il·lustraré el meu comentari amb aquesta anècdota:

Diu que, arrel de l´aparició de les noves tecnologies reproductives (l´anècdota es refereix a l´inseminació artificial amb donant anònim de semen), Bernard Show va ésser interpel.lat per una noia bellissima, però una mica bleda, que li va dir:

- Oh! ara que es poden combinar les qualitats hereditàries del donant i la dona, s´imagina que vosté i jo tinguessim un fill amb el meu físic i la seva intel·ligència? Seria fantàstic!
I Bernard Show li va contestar:

- Si, però s´imagina que aquest fill heretés la meva cara i la seva intel·ligència?